Atados a las estrellas, una novel·la entretinguda

Bones lectors!

 

Avui us porto un llibre que he anat veient molt per tots els blogs literaris i que, he tingut la sort de trobar a la biblioteca. Es tracte d’Atados a las estrelleas, un llibre de romàntica juvenil amb un toc de ciència-ficció.

 

El llibre en conjunt m’ha agradat, però tot i això, no m’ha encantat com pensava que em passaria després d’haver-ne llegit diverses ressenyes.

 

Glee.

 

Val, us el comento una mica:

 

La lectura:

 

Es una noche como cualquier otra a bordo de la Ícaro, la nave más impresionante del universo. Hasta que una avería provoca que la nave se estrelle en un planeta desierto. 

 

Lila LaRoux y Tarver Merendsen sobreviven el impacto. Y parece que son los únicos. 

 

Lila es la hija del hombre más rico del universo. Tarver, de origen muy humilde, es un joven héroe de guerra que aprendió hace mucho tiempo que las niñas como Lila dan tantos problemas que no valen la pena. Pero ahora solo se tienen el uno al otro y deben emprender un peligroso viaje en busca de ayuda. 

 

 

 

Atados a las estrellas

Editorial La Galera

455 pàgines

Novel·la juvenil romàtica

Pros i contres:

 

 

– La relació amorosa dels protagonistes. Que hi ha un component d’atracció física des del principi és innegable. Però a part d’això, crec que el llibre és capaç de salvar el clixé més constant de les novel·les romàntiques: el noi i la noia tenien un amor predestinat.

 

Aquí més aviat tot es va coent a foc lent. A part d’aquesta atracció física, els protagonistes són reservats amb els seus sentiments. No desenvolupen un sentiment amorós en un primer moment sinó que a mesura que coneixen el caràcter de l’altre, aquest va creixent.

 

 

 

– La trama. Sona a tòpic ho sé. Un llibre que ja no té una bona trama és difícil que t’agradi. Però m’agradaria destacar aquesta trama per diverses coses: 

(A) Va més enllà de la típica trama romàntica on: noi i noia s’enamoren, després s’enfaden i després es tornen a reconciliar per sempre. I (B) perquè hi ha un component de ciència-ficció a la trama que és força interessant.

 

Doncs exactament això. No tot gira entorn de la història d’amor i això és, sens dubte, un gran al·licient. Al final el planeta desert on han quedat atrapats els protagonistes no sembla està tan desert. L’autora se’n surt força bé donant aquest punt més de ciència-ficció.

 

 

 

– L’evolució dels personatges. Potser per què al principi els personatges desconeixen completament el trauma que els espera, però els protagonistes fan una evolució considerable.

 

És innegable que maduren al llarg de l’aventura, tal com és lògic en aquestes situacions. No només aprenen més supervivència, sobretot en el cas de la Lila, sinó també a suportar millor el pes del trauma. Vaja, a ser més forts mentalment.

 

 

 

 

 

– Amb personatges secundaris, la història milloraria molt. El problema al llarg del llibre és que només se centre amb els protagonistes. Ja està bé, però amb quasi 500 pàgines que té el llibre de vegades te’n canses. La incorporació d’alguns altres personatges hagués fet la història molt més entretinguda.

 

Per exemple, només cal llegir quan en Tarver parla amb el seu germà Alec. Tot i que és una conversa “fictícia” a mi em va encantar! Li dóna un altre punt de vista al personatge que, alhora, s’obre a altres relacions i se’l pot conèixer amb més profunditat.

 

 

 

– Hi ha massa palla. Us recordeu quan us deien els professors que havíeu de treure la palla d’una redacció? Aquí passa exactament el mateix. Les autores fiquen massa palla. Vaja, text que es poden estalviar.

 

Hi ha capítols, sobretot al principi, on passa tot el rato el mateix: els protagonistes caminen, mengen, dormen, es barallen i sant tornem-hi. 250 pàgines són masses per anar explicant tot això. Per contra, potser el final es queda un pèl curt i es podria desenvolupar més.

 

 

 

– Odio el vestit de la noia. D’acord, sí, aquest punt és una mica estúpid, però sabeu quan us fa molta ràbia una cosa? A mi m’ha passat amb aquest vestit. És completament il·lògic que la protagonista no pari d’insistir i insistir en no treure-se’l vestit. Que sí, que al principi està en una mena de fase de negació però quan ja veu que hi estarà per llarg i que ha de fer una travessia… pot fer el favor de treure’s el maleit vestit. I quan pensàvem que ja no el veuríem més…

 

Resulta que reapareix!! És exasperant!!!

 

Friends.

 

 

Us el recomano?

 

Doncs és un llibre entretingut així que sí. No és fantàstic però us sevirà per passar una estona divertida. Això sí, tingueu en compte la temàtica. No us hi fiqueu si sabeu que aquest tipus de novel·la no és lu vostre. Llavors se us farà feixuc.

 

 

 

I VOSALTRES?

L’heu llegit? Us ha agradat? O per contra no el coneixíeu? Creieu que us podria agradar? Dieu la vostra!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may also like