Mini-ressenyes. Popurri de lectures d’estiu.

 

Ja som a setembre, i a punt de dir adéu a l’estació de la calor, vinc a fer una mica de repàs lector.

 

Aquest estiu m’he dedicat a llegir algunes lectures que tenia pendents a la meva llista. Si, la llista és infinita així que tampoc he avançat massa. Tot i això entre aquestes novel·les s’han colat algunes lectures d’estiu que no tenia previstes.

 

 

Avui doncs, us porto unes quantes mini-ressenyes de llibres que he anat llegint al llarg de juliol i agost. I en faig una mini-ressenya per dos motius principals:

 

(A) No han sigut novel·les espectaculars però tot i això crec que cal comentar-les i  (B) així vaig deixant constància de què llegeixo en aquest bloc.

 

 

 

La vall de la por, Arthur Conan Doyle.

 

Sherlock Holmes i el seu company Watson s’endinsen en un altre misteri per tal de resoldre un crim que sembla d’allò més complicat. Però Holmes aviat ho té enllestit. La majoria del llibre doncs, consisteix en la narració d’uns fets que varen passar a La vall de la por.

 

Per mi, massa palla per explicar la situació en aquesta vall i massa poc protagonisme pel nostre detectiu.

 

En més d’una ocasió he tingut la intenció de saltar-me part de la narració per anar directament al final i veure la relació entre el moment present del crim i aquesta història. A més a més, el crim també es queda curt i és resolt molt fàcilment.

 

 

 

– El millor: El llibre dóna a conèixer l’arxienemic del detectiu més famós: el professor Moraty. Amb aquesta lectura es veu el potencial i la maldat d’aquest personatge.

– El pitjor: Un cas que es resol amb rapidesa i poca dificultat i una narració massa extensa dels fets de La vall de la por.

 

 

Diez negritos, Agatha Christie.

 

 

Amb aquesta novel·la m’endinso en l’altra gran narradora de novel·la negra. Doncs sí, encara no havia llegit res de Christie. Tot i que m’ha agradat molt el plantejament de la història, no he estat capaç d’enganxar-me als fets.

 

 

Sembla una contradicció, però ha estat així. En aquest llibre saps què passarà tota l’estona: aniran matant totes les persones de l’illa una a una.

 

 

El factor sorpresa, per tant, queda totalment anul·lat. I així, només esperes que vagin matant personatges.

 

 

 

– El millor: La carta final. En aquestes últimes pàgines es revela tot el misteri i com l’assassí s’ho va fer. És una epístola molt i molt ben feta i que et deixa amb un molt bon gust de boca.

– El pitjor: Els esdeveniments se m’han fet repetitius: primer maten un, després un altre i així anar fent. Com a lectora només esperava llegir el final per saber qui n’era el culpable.

 

 

Kitty a medianoche, Carrie Vaughn.

 

Veieu que passa quan fas relectures?? Que, per mala sort, el llibre m’ha agradat menys que la primera vegada.

 

Tot i que l’argument m’ha continuat agradant, així com la protagonista, que la trobo d’allò més forta, hi ha punts que fallen en la lectura.

 

Alguns passatges se m’han fet avorrits per dos motius: (A) ja coneixia com acabarien i (B) faltava una mica més de treball en l’escriptura. Vaja, més xixa per dir-ho d’alguna manera.

 

Tot i això, haig de dir que el final no és del tot previsible, com altres llibres d’aquest estil. I, això, sens dubte és un punt a favor.

 

 

 

– El millor: La relació entre la protagonista i el sicari. Sí, en aquest llibre faig de fangirl total i dic que haurien d’acabar junts!

– El pitjor: Que ha sigut una relectura. No he trobat el factor sorpresa enlloc.

 

 

La ràbia, Lolita Bosch

 

 

La veritat és que em fa força pena haver de ressenyar aquest llibre en una mini-ressenya. Però si ho faig, és bàsicament per un motiu: Me n’esperava més.

 

Què vull dir? Estem davant d’un tema amb el qual ens hauríem de posar seriosos d’una vegada: el bullying. L’autora, ens explica com és aquesta realitat des del punt de vista d’aquell qui la patida. Com en pot ser de dura, colpidora, constant i acceptada (si acceptada) aquesta realitat.

 

I tot i això, al llibre li falten retocs:

– S’entreveu una escriptura a raig.

– Hi ha molts i molts passatges que es repeteixen.

– No s’acaba d’entreveure cap objectiu en els capítols.

 

En definitiva acabes veient que el conjunt de la novel·la és com un d’aquells pensaments poc ordenats i maldestres que tenim tots alguna vegada. Una pena, perquè si l’escriptura hagués estat molt més treballada el llibre hauria valgut encara molt més la pena.

 

– El millor: La vivència personal de l’autora. Llegir i entendre com se sent la persona després d’haver patit un acte de bullying.

– El pitjor: L’escriptura una mica a raig: força repetitiva i desordenada.

 

 

Soy el número cuatro, Pittacus Lore.

 

No sé ni si val la pena ressenyar aquest llibre, però com que ha sigut una de les meves lectures d’estiu també en deixaré constància.

 

Se’ns dubte, el llibre ho té tot el que cal tenir per no llegir-se’l:

 

Un argument molt fluix. I encara que pogués arribar a ser interessant, l’autor no desenvolupa la trama més enllà de la idea principal: un extraterrestre que fuig i volen matar.

 

– Una escriptura molt simple. Quasi tots els diàlegs són dolentíssims. Frases quasi monosil·làbiques i respostes sense cap mena d’enginy.

 

I uns protagonistes força, per no dir molt estúpids. Puc mig entendre que ho siguin els adolescents, però els adults també?

 

– El millor: Que hi ha una pel·lícula, que, si no sabeu que fer un diumenge a la tarda us farà passar l’estona.

– El pitjor: Quasi tot el llibre. Hi té més de 500 pàgines…

 

 

I VOSALTRES?

Aquestes han sigut algunes de les meves lectures d’estiu. Aquelles que han passat sense pena ni glòria. N’heu llegit alguna? Us van agradar? Quines han estat les vostres lectures d’estiu?

 

 

 

4 opinions on “Mini-ressenyes. Popurri de lectures d’estiu.”

  1. Les novel·les de l’Agatha Christie costen una mica a dia d’avui perquè estan molt antiquades, i el mateix llenguatge i les maneres ja es fan pesades. Però tenen la seva gràcia, són novel·letes, però fins que no acceptes que això és el que s’escrivia en aquella època, per més passat de moda que estigui, no se’n pot gaudir. Jo n’he llegit uns quants els últims anys, abans tampoc no m’havia estrenat, i sempre em costen una mica al principi.

    1. Tens tota la raó. No és una mala novel·la ni molt menys però sí que m’ha costat acostumar-me a llegir-la. Sobretot perquè veia que fins que no matessin a tots els “negritos” no avançava.

      Sense dubte tinc intenció de llegir més d’Agatha Christie. Crec que seguiré amb algun llibre amb menys assassinats i que es focalitzi més en la resolució del cas. A veure si em va millor.

      Gràcies pel comentari!

  2. Hola Anna!
    Tengo ganas de leer 10 negritos porque es de lo mejro que me han recomendado de Agatha Christie, una lástima que a ti te haya gustado tan poquito….. 🙁

    Un saludo!

    1. Pues así no dudes en leerla. Para mi el fallo estaba en que me aburría porque ya intuía como iría la mayor parte del relato. Ahora Agatha Christie es una gran narradora y sin duda el final merece la pena el esfuerzo que hice.

      Ya me contarás que te a parecido!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may also like