Tercer sense ascensor || El retrat de les nostres vides.

Un grup d’amigues esbojarrades, un pis, una ciutat i una nit per superar moltes coses.

 

Hola lectors! Avui us vinc a parlar de Tercer sense ascensor, una història que m’ha agradat molt. Potser perquè ha estat una història que ha arribat en el moment clau. Parla d’aquest abisme que suposa la vintena, després de fer tot allò que se suposava que havies de fer.

 

Així resumit, podríem dir que esteu davant d’un llibre que parla dels nostres problemes reals. Els teus i els meus. Segur que llegint aquesta història  us podeu sentir identificades amb les protagonistes en més d’una ocasió, els seus actes però sobretot, les seves motivacions.

 

 

Sí, la novel·la de Seroido parla de moltes coses. Coses reals: relacions, pors i temors, dubtes identitaris, il·lusions, somnis, etc. Tot emmascarat en un text divertit i molt fresc que es llegeix en un tancar i obrir d’ulls.

 

 

Sens dubte és un gènere de llibre – ficció contemporània – què no acostumo a llegir. Però això no ha estat inconvenient. Tercer sense ascensor m’ha atrapat, m’ha distret i m’ha fet passar una estona d’allò més entretinguda. Us explico el perquè:

 

De què tracte?

 

Barcelona. Una nit. Dues cites. Tres possibles companys de pis. Quatre amigues… I una de les fi nals de lliga més disputades de la història del futbol.

 

Cites impossibles entre seguidors de clubs rivals, trobades surrealistes, decisions extremes, festes que surten de mare i tot un seguit de confi dències via mòbil, mentre nous inquilins van i vénen a la recerca del tercer sense ascensor.

 

 

 

Lara A. Seroido

Fanbooks Editorial

392 pàgines.

Ficció juvenil

El llibre:

 

– Molt i molt fresc. Sempre he trobat aquest adjectiu “fresc” difícil d’entendre. Però amb aquest llibre crec que li va com l’anell al dit. De debò. La història avança per si sola, d’estil molt juvenil, sense floritures, amb molts moments anecdòtics, de diàlegs senzills i personatges propers. Crec que tot això defineix fresc en aquest cas.

 

 

 

– Un reflex de les nostres vides. Ho deia en el títol i em reafirmo. Aquest llibre m’ha semblat ben bé un reflex o retrat (digueu-n’hi com volgueu) de les vides dels joves/adults d’avui en dia. I crec que aquí recau l’èxit d’aquesta lectura. Veure’ns reflectits. Veure que parla dels nostres problemes. Està bé llegir clàssics però siguem sincers, Orgull i Prejudici no parla dels problemes de les noies d’avui en dia (si més no, no en el sentit estricte, en segones lectures ja no m’hi fico). Tercer sense ascensor sí.

 

 

– Les protagonistes. No puc deixar de fer menció a les protagonistes de la història. Són elles que fan que tot el llibre sigui tan proper. Sens dubte la Sílvia m’ha encantat. Per ser forta i atrevida però alhora tenir por. Perquè una persona, encara que sembli forta, també té les seves pors. La Sílvia és aquesta mena de persona.

 

La Júlia potser és la que menys m’ha agradat. No acabo d’empatitzar amb els personatges danyats mentalment. Un defecte de lector, no d’escriptor.

 

A l’Elena, la veritat és que no l’he entès massa en un principi. Deixar a l’Ivan sembla que no tingui ni cap ni peus. Però al final per mi ha tingut sentit. La necessitat imperiosa que tots tenim de deixar-ho tot i fer una altra vida. Una necessitat que quasi cap de nosaltres deixa fluir però l’Elena sí.

 

I pel que fa als altres, en general m’han agradat força. La Carlota l’he trobat força estúpida però al final m’he vist molt reflectida amb la seva situació. La Lucía només li ha faltat alguna parella (sincerament creia que acabaria amb la cambrera), i l’Ivan ha estat en la línia de què calia esperar en la seva situació.

 

 

 

– Algun clixé. Tot i que no em vull acarnissar amb aquest aspecte, ja que trobo que l’autora ha estat capaç d’esquivar molt bé quasi tots els clixés (i n’hi ha molts) amb què podia trobar-se. Tot i això n’hi ha un que m’ha molestat especialment: depilar-se! De debò? Per sort al final de la novel·la la Sílvia li diu a la Júlia tot el que jo li hagués dit sobre aquest tema. Gràcies!

 

 

 

– Els personatges masculins. Els grans desapareguts. I és una llàstima perquè hi donarien un gran al·licient (un més) a la novel·la. M’ha faltat, sens dubte, saber que pensaven l’Adrià o en Quim. Per sort ens hem pogut acostar al que pensava l’Ivan.

 

 

 

Te’l recomano?

Sí! És una lectura molt fàcil, ràpida i refrescant. Si esteu a la vintena, sou de les que us agrada la ficció contemporània i teniu ganes de passar una bona estona amb els maldecaps d’algú altre, és el vostre llibre.

 

 

I VOSALTRES?

L’heu llegit? Coneixeu de què va? Us agrada o creieu que us podria agradar? Què en penseu de les ficcions contemporànies?

Expliqueu-m’ho!

 

 

2 opinions on “Tercer sense ascensor || El retrat de les nostres vides.”

  1. Lo cierto es que disfruté mucho con este libro pero debo de darte la razón y es que los personajes masculinos quedan un poco en segundo plano. Lo que es una lástima porque podrían haber dado mucho más juego. Aún así, debo reconocer que la pluma y las situaciones surrealistas de la trama me conquistaron por completo ^.^

    ¡SE MUUUY FELIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIZ 😊😊💕!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may also like